Qui sóc jo? Meditació sobre la meua vertadera naturalesa
“Només sé que no sé res”, ens deia Sòcrates, convidant-nos a qüestionar els nostres coneixements. Esta invitació no es limita només als coneixements externs, també i especialment es dirigeix a qüestionar allò que creiem saber de nosaltres mateixos. Perquè, realment, què puc saber si no puc conéixer la realitat més pròxima que sóc jo mateix? La invitació socràtica ens permet saltar per damunt del cercle que forma el nostre sistema de creences, judicis, prejudicis, opinions, informacions… Ens permet saltar i caure en un buit. El buit del no-saber. En este punt, el vertigen pot apoderar-se de nosaltres. Caure en un buit? Com podrem sostenir-nos-hi? Vana promesa la del no-saber si em deixa sense fonaments… Potser preferim estar subjectes a una estructura fèrria, rígida i segura per no sentir el vertigen. Potser preferim tancar els nostres ulls i quedar cecs a la nostra pròpia realitat. Cecs a l’existència mateixa. Potser… Però també podem sentir la curiositat del filòsof, la sorpresa que naix en mirar allò que ens envolta o el nostre propi interior. Podem sentir la necessitat d’indagar més enllà del que només “pareix ser”.
“Coneix-te a tu mateix”, exhortava l’entrada del temple d’Apol·lo. Què pot passar si decidim seguir el consell d’Apol·lo i conéixer-nos a nosaltres mateixos més enllà del que “pareix que sóc”? Vos anime a esta aventura. Vos anime a recórrer la vida amb els ulls oberts, deixant-nos sorprendre per la pròpia existència. Comencem per esta xicoteta reflexió com a punt de partida.
“Hi ha qui va per la vida veient-la, deixant-se sorprendre per l’existència”. Saltem al buit! Amb els ulls oberts! En el salt deixe caure els meus vels. Buidar-me del que crec ser m’aproxima més a mi. Quina paradoxa! Serà així de veritat?
Encara en l’aire, comencem de nou: qui sóc jo? O, què sóc jo? La pregunta que esperava pacient en el meu fons, en el de cadascun de nosaltres, ix a la llum.
Com un far, il·lumina tota la meua costa, tot el meu mapa amb els seus esculls, penya-segats, coves i éssers meravellosos. Per primera vegada, em permet veure’m en tot el meu relleu i ahí es fa la sorpresa. Contemple el paisatge sense judicis, tot està bé o, millor encara, veig tot el que hi ha i, encara que no intuïsca encara el que s’amaga darrere de les roques, l’amor guia la meua mirada, la pregunta original em retorna el meu propi cuidat.
Qui sóc jo? Esta pregunta, lluny d’actuar com a jutge que espera resposta, actua com una amable acompanyant, cuidadora pacient. Més que pregunta inquisidora, se’m presenta com a perfecta amfitriona. Acompanyada mire distint allò que creia ser. Una certa distància s’ha obert entre el “pareixer ser” i el jo amb què ara m’identifique.
Descobrim una primera condició: a la llum del nostre nou guia, hem pres certa distància entre allò que crec ser i una cosa que anomenaré “jo mateix”. Un Jo amb què m’identifique de forma natural, podríem dir, sense artificis. En prendre distància, sorgeix una identitat genuïnament pròpia. No estem en una talaia sinó, més bé, en un espai més profund, com si haguérem caigut més en nosaltres mateixos. Un lloc silenciós.
Segona condició: el silenci. Segurs en este lloc, mirem el món, l’altre i a nosaltres mateixos, sense exigència, compassius, contemplem. Diferents pensaments apareixen i s’enreden, ja no amb nosaltres sinó entre ells. Cadascun volent convertir-se en rei, aconseguir la nostra corona. Jo sóc això o allò. Abans vaig ser i ara… Demà seré… Però, qui sóc jo? Qui sóc si ja no puc afirmar que sóc això o allò o allò altre…? Què perdura en mi en el transcórrer del temps? “Neti, neti”, repetixen els mestres hindús, “ni això ni allò”, seguim llevant-nos vels.
Tornem a la nostra experiència. Nu, amb l’impuls alat del ja conegut interrogant, m’abisme al buit que s’obri davant de mi. Encara no he salvat la distància entre el meu mode subjectiu de mirar i allò que senzillament és. Encara no he traspassat el regne de les necessitats. Des d’este costat, no puc ser amo de la meua vida, estic subjecte a massa condicions, la principal de les quals és la necessitat de defensar allò que crec ser i oblidar el que sóc. Defensar el que sóc, quina idea tan absurda se’m va creuar un dia pel cap; però si ja sóc el que sóc, només he de deixar-ho emergir, només he de traspassar el cercle. “Hem oblidat qui som perquè vivim suggestionats creient ser el que no som”, ens diu Mónica Cavallé.
Seguint amb esta idea, Nisargadatta afirma: “Per deixar ser el que és, és a dir, aconseguir la perfecció de l’ànima, abans hem de despullar-nos, llevar-nos les màscares que cobrixen el nostre vertader rostre”. Conéixer qui sóc vertaderament requerix separar-se lleugerament del que habitualment anomene “jo”. Com assenyalàvem un poc més amunt, prendre certa distància per poder mirar i fer-ho de manera silenciosa, acallant tantes veus que són les que, com diu Mónica, ens van suggestionant. No es tracta d’obligar-les a callar sinó d’aprendre a prendre-les en braços, contemplant-les com contemplem una obra d’art, deixant-les que mostren, precisament, allò que amaguen. Així, el soroll desapareix, les veus es relaxen i deixen sorgir una nova comprensió.
Recordem que la nostra identitat ja no està posada ahí sinó en qui mira, en qui contempla. Però, com fer això? Com saltar al buit? Què m’empeny a prendre eixa distància? Què em conduïx a realitzar tal moviment? En la meua pròpia experiència i en la d’altres persones que he pogut acompanyar, he observat que este gir s’inicia per certa incomoditat o inconformitat. Una certa picor de major o menor intensitat, però suficient per iniciar una cerca. Encara que, més que iniciar una cerca, diria buscar una eixida. Ens mou la necessitat de provocar un canvi. Llavors és quan la pregunta salta a la nostra consciència i apareix en el nostre camp de visió. Qui sóc jo? La pregunta que obri el camí de l’autoindagació, va més enllà de la nostra primera necessitat. Va més enllà d’alliberar-nos del malestar que va provocar els primers passos. Va més enllà d’un simple canvi, ens porta cap a una transformació. Ja no busquem substituir una actitud, comportament, etc. per un altre (canvi), sinó comprendre la nostra realitat (transformació) des de dins.
La nostra imaginació, inspirada, ens permet sentir l’anhel d’un paradís que crèiem perdut. Un paradís buit de falses formes i ple de significat, d’autenticitat. El nostre nou mirar, el nostre silenci, ens retorna un clar discerniment entre allò fals i allò vertader. En nosaltres naix la llum de la veritat, un sabor inconfusible que tots reconeixem. Diu Mónica Cavallé:
“Com que la vida ja té una direcció o sentit, que no és diferent de la dinàmica mateixa de la vida, és quan ens ajustem amb eixa direcció quan assaborim el sentit de la vida. Quan actualitzem el nostre potencial específic, quan mobilitzem i desenvolupem les nostres millors i més pròpies possibilitats”.
S’obri una xicoteta esquerda en el nostre paisatge. Comencem a adonar-nos que en això que creguem ser i que moltes vegades defensem, no s’esgota tot el que som (ni tot el que és el món o l’altre). Tenim la certesa que hi ha alguna cosa més. Este “alguna cosa” encara no conegut s’insinua com una fondària, però velada; amagada, precisament, darrere d’allò amb què m’identifique, amb el contingut cristal·litzat que m’ompli. Una fondària que es mostra darrere d’una màscara: la del personatge, la de l’actor que interpreta sempre el mateix paper. De la mateixa manera que no s’esgota l’arbre en el seu concepte, no m’esgote jo en les meues identificacions. Van caent els vels a la llum de la meua mirada i em desvetle, en el sentit de no tornar a caure en el somni.
Què són estos vels que em cobrixen i m’hipnotitzen? Desitjos, pors, creences, plans il·lusoris, fantasies… Tot això teixit en una vestimenta pesada i densa que no deixa traspassar la meua pròpia llum i que té el temps com a llenç. Passat i
futur es tornen imprescindibles en la gran obra teatral. No obstant això, així i tot, mirem amb curiositat cap al fons. Alguna cosa ens diu que darrere d’eixes robes hi ha una cosa que és vertadera, que no necessita ser defensada, que no necessita ser agafada, una cosa VIU i PLENA (així en majúscules).
Vivim, moltes vegades, en un estat de carència, pensant que alguna cosa ens falta per ser; sempre falta alguna cosa que algun dia vindrà i ens completarà però mai arriba, perquè el seu temps no és el futur sinó el present. El que som fluïx des del fons cap a la superfície, trobant el seu camí com l’aigua troba el seu llit sobre la terra. I ho fa ARA.
Mirada atenta, mirada contemplativa, silenci… I comencem a despertar, la hipnosi comença a ser més feble i, amb tenacitat, comencem la cerca d’allò que ja som. “Troba què és allò que mai dorm i mai desperta, i el reflex pàl·lid del qual és el nostre sentit del Jo.
P: Què he de fer per trobar-ho?
N: Com trobes qualsevol cosa? Posant el cor i la ment en això. Ha d’haver-hi interés i record constant.” (Nisargadatta, 1991)
Cor i ment ens porten de tornada a nosaltres mateixos. Amor i comprensió. Contemplar la veritat en nosaltres ens porta a contemplar-la en el món i en l’altre, tornant-nos espills que retornen una imatge pura i nítida.
Qui sóc? La pregunta ressona en eco. Mire atentament, prenc el meu lloc de testimoni, de contemplador. Espai de silenci. Caic en esta veritat com la figa madura sobre la terra: sóc qui contempla. Sóc l’observador que veu passar la desfilada de pensaments i creences, desfilada de màscares, sense identificar-se amb cap personatge. Tots ells em pertanyen, però cap sóc jo. Els contemple tranquil·lament. A algun d’ells els deixe anar, ja no tinc paper per a ells; altres, en canvi, es queden, però ja no hi ha confusió ni sofriment. Sóc qui contempla.
Des d’esta posició, isc del joc de reflexos que naix en allò que hem anomenat “desfilades de màscares”, transcendis els oposats i des del meu propi fons descobrisc la veritat sense falsedat, el bé sense mal. Esta mirada atenta i silenciosa em retorna una comprensió genuïna que res o poc té a veure amb conceptes i arguments, que s’allunya del marc teòric amb què he delimitat la meua vida.
“Tenim el sabor de la veritat, de la bellesa i del bé d’una forma originària i immediata, i encara que l’expressió d’eixe sabor està filtrada per factors culturals i per condicionaments mentals i emocionals, la seua arrel és irreductible a variables culturals i psicobiogràfiques.” (Cavallé, 2018)
Qui sóc jo? Com aconseguir la meua vertadera naturalesa? Com comprendre-la? Parem un instant. Silenci. Mirem amb plena atenció, contemplem. Practiquem una mirada que no s’identifica amb el que mira, que no reacciona davant d’allò que veu (recordem la desfilada). Reconec una emoció, l’accepte i, atentament, seguisc el fil que em conduïx a pensaments, judicis i creences que l’impulsen. I em quede ahí, mirant sense parlar… Entrenem este estar amb nosaltres mateixos, este acompanyar-nos i, a poc a poc, una claredat s’obrirà davant de nosaltres, com un clar enmig del bosc frondós. Al nostre ritme i amb els nostres passos, la claredat donarà lloc a l’experiència i a la comprensió. Ara sí que som amos de la nostra vida, el jo és el nostre centre i una gran alegria ens envaeix: l’alegria de VIURE.
Qui sóc? Jo sóc.
[1] Teresa, G. (2022, 2 octubre). Verdad Del Silencio, La: Por Los Caminos. HERDER.
[2] Cavallé, M. (2018, 5 marzo). El arte de ser: Filosofía sapiencial para el autoconocimiento y la transformación (1.a ed.). Editorial Kairós.
[3]Nisargadatta. (1991). Yo Soy Eso. Sirio.
[4] Cavallé, M. (2018, 5 marzo). El arte de ser: Filosofía sapiencial para el autoconocimiento y la transformación (1.a ed.). Editorial Kairós.
