Això era un dia en què el món es va convertir en una obra d’art.
Tots els humans que habitàvem en ell vam haver de Reajustar la nostra mirada per a poder entendre-ho.
Fins llavors el món, per a ser conegut, era més prompte pensat que viscut.
Quan ens proposàvem esclarir algun assumpte, paràvem atenció a la nostra pròpia explicació de les coses i tréiem conclusions. Més que entaular una relació directa amb la cosa de manera que, en penetrar en ella sense mitjançar-la amb el nostre discurs, la poguérem comprendre… ,
ens complaïa arribar a alguna veritat que ens fera creure que podíem arribar a controlar-la. De fet no sabíem que hi haguera un altre mode d’acostar-nos a la veritat de les coses. I a això déiem coneixement. Transformar la cosa en alguna cosa que es poguera deixar dominar, manejar.
L’Aigua:
El món en la seua forma no havia canviat tant: No era ni més bonic ni més lleig. Només que ara requeria d’una mirada capaç de reconéixer-ho tal qual, com a tal.
Afortunadament la humanitat havia estat en contacte des del principi dels seus temps en el planeta terra amb l’art. Amb les manifestacions humanes que partixen del profund de l’autor per a trobar-se amb el profund de qui les contempla. I sabíem alguna cosa sobre esta mirada.
Des del principi dels seus temps, la humanitat havia atés l’objecte artístic com una fi en si mateix. Sense una utilitat que ho justificara. Llevat que fora com a porta dimensional que donara accés a la divinitat (o a un mateix en profunditat que havia de vindre a ser el mateix). Per eixa raó, al no pretendre res d’ell que es poguera controlar, no ho abordava des del seu discurs intern. En lloc de, alhora que li ho percebia, dictar com haguera de ser, el contemplat era primer, silenciosament acceptat. I en este deixar ser a l’obra, sense separar-la de nosaltres, ocorria una certa trobada. No estava l’obra d’una banda i d’altra banda jo opinant sobre ella sinó que, en eixe moment, la separació inicial entre observador i objecte observat desapareixia en virtut del que s’estava vivint. Una trobada viva que aconseguia major profunditat i connexió amb un mateix que la relació habitual amb les altres coses del món.
Hi havia qui ho entenia millor amb el ball: quan estàs ballant una música que t’agrada, et deixes portar pel ritme, la melodia, l’harmonia… La música se’t fica dins i ja no estàs separat d’ella. En eixe moment sou més prompte ball que tu i la música.
Així que sabíem que, quan percebem una obra d’art amb la disposició d’entaular una “conversa” amb ella, no ens convé llançar-nos a decidir com és o com hauria de ser. Que, si volem aconseguir el seu regal, no ens precipitem a donar la nostra opinió sobre on hauria d’estar el seu nas. Més prompte l’acollim amb un respectuós silenci i la deixem ser tal com és, deixem que ella ens parle primer.
Hi havia molta gent que no s’havia adonat de l’ocorregut i continuava “practicant” el món com abans. Caminaven retransmetent tot el que esdevenia segons el seu propi semblar i no es detenien ni una miqueta a mirar.
Hi havia una altra gent que sí havia entés un poc el que havia passat. Alguns sol sospitàvem alguna cosa però estàvem disposats a provar. Quan ens recordàvem de la transformació del món, paràvem atenció, deixàvem en suspens el diàleg mental que retransmetia el que esdevenia segons el nostre propi semblar i ens deteníem una miqueta a mirar.
I ocorria que llavors el món s’apareixia com és, no com hauria de ser o no. I el que presenciavem no se separava dels qui ho presenciavem. No estava el món d’una banda i d’altra banda jo, decidint com el món és. En lloc de pensar el món i de pensar-me a mi mateix al fil del meu diàleg intern ara vivia el món com si fora jo mateix.
Semblava una cosa compulsiva eixe pensar-se i pensar el món en termes del nostre discurs mental. Com si ens anàrem a caure o fins a desaparéixer si no ho férem.
En veritat vam entendre que com a éssers separats en essència existim només en tant que ens pensem així. Ho vam comprovar en molts contextos i en tots ells va resultar que, quan no ens embullàvem en el nostre diàleg intern, no hi havia res que sustentara tal separació. Com quan mirem un quadre i no distingim en essència les formes dels colors, els volums de les ombres, sinó que els atenem en el tot del quadre perquè tots eixos elements només s’entenen en el tot del qual formen part. De la mateixa manera, en el món hi ha coses, cossos diferents, formes limitades sobre diferents fons, moviment…distancies en l’espai i en el temps…però al no debatre-les sinó tan sols atendre-les com se’ns apareixen, sense més discurs, el pensar passa a un altre nivell i la consciència les viu i es viu en amb elles com un tot, un tot que… vostés poden veure’l per si mateixos…
Continuarà…
