En el nostre dia a dia, solem percebre l’amor en la seua concreció, diguem que el veiem a través de la seua forma manifesta: amor de mare, amor de fill, amor d’amic, amor de parella… Un amor d’algú i per a algú, encara que aquest “algú” siga la humanitat sencera, la solidaritat.
Està aquest amor que fa i desfà, que posa condicions, que respon a necessitats, que es confon amb els nostres desitjos, que, moltes vegades, s’amaga darrere de la por. Un amor que actua amb una fulla de ruta planificada, prevista, un amor hipnotitzat per la forma i el com ha de ser. I junt amb ell, en trobem un altre, però el mateix; un amor quiet, calmat, buit, silenciós… Un desig vehement, íntim, radical. Un amor lliure i alliberat de la forma, de fer, del deure. Un amor que respon al nostre propi Ésser. Un amor que, llavors, se’ns presenta com a fonament, com a ciment. Base de qualsevol manifestació possible. Per tant, font d’on naixen les nostres relacions concretes d’amor.
A aquest amor és al que anomene amor com a anhel.
Fonament últim i anhel, alhora? Ací està la paradoxa.
Mirar l’amor més enllà de les seues formes concretes, travessant el seu aparéixer, la seua aparença, em descobreix un amor compartit, profund i sentit. Se’m descobreix una font universal.
Mirem-lo amb atenció, travessem les diverses capes en què es manifesta l’amor (totes lícites, per descomptat). Travessarem també els nostres desitjos. Creuem el dens bosc, fins a arribar al seu “clar”. En ell descobrim un espai lliure, buit i ple alhora.
Tot hi és i res hi ha al mateix temps.
En i des d’eixe buit descobrisc de nou l’amor, aquesta vegada com la meua identitat més profunda. Un amor que ressona en mi i que reconec com a naturalesa pròpia. Però, què m’ha dut fins ací?, què ha assenyalat el camí?, com…? Ací està la paradoxa. Allò que sóc pròpiament empeny a ser descobert, davant de la ceguesa quotidiana, la hipnosi general de l’àmbit de l’aparéixer. L’amor es manifesta, així, com a anhel. Em crida a despertar. Com sent la calor del sol sobre el meu cos, sent la calor d’aquest anhel, que em recull i m’abraça. Lent, curós, amable em condueix i em guia cap a una identitat més radical que l’acostumada, una identitat que ja no té a veure amb la meua biografia personal. El meu passat, el meu futur queden suspesos un instant. Aquest anhel em condueix, en paraules de Teresa Guardans, cap a l’altre costat del “cercle de l’aparéixer” i, tanmateix, és ací. Es dona ara. Recorde els dibuixos d’aquells llibres anomenats L’ull màgic amb els quals jugàvem intentant descobrir la imatge 3D oculta en un patró pla, en 2D. Quan es donava la màgia que apareguera el dibuix tridimensional, sentíem que havíem traspassat una frontera i un nou món s’obria davant nostre. La realitat ja no era com nosaltres la vèiem a primera vista. Ocult hi havia un secret meravellós.
De la mateixa manera, i amb eixa actitud de joc (però amb l’atenció i la intenció posades en això), només he de mirar i parar atenció al que abans m’era desapercebut. I, darrere d’una realitat plana se’ns descobreix el secret, se’ns apareix una realitat que ens ompli de goig. Tot adquireix un altre to, una altra aroma. L’anhel del qual parle, seria llavors un impuls cap a la nostra pròpia naturalesa, cap a la nostra pròpia Realitat que alhora és compartida, universal. L’anhel és el motor que ens mou cap al seu encontre. La direcció d’aquest impuls ve marcada per la profunditat de la nostra mirada.
Algú va dir, crec que va ser Baudelaire, l’amor és l’anhel d’eixir d’un mateix. I, justament d’això es tracta, d’eixir de nosaltres mateixos, acallar per un moment els nostres pensaments, deixar de banda la nostra història… permetre’ns experimentar-nos més enllà de la realitat 2D.
En aquest sentit, parlem d’un Amor com a anhel i com a naturalesa radical. L’amor com a anhel, és l’amor apuntant cap a si mateix que en darrera instància és el meu propi centre. L’amor que sóc cridant-me fora del “cercle de l’aparéixer”. Llavors, l’amor se’ns presenta com a anhel d’assolir això que ja som i, des d’ací, relacionar-nos amb l’altre. Perquè l’amor es manifesta en relació, però no s’hi esgota. Heus ací que descobrisc l’amor com a qualitat essencial de l’ésser humà, qualitat que encarnem tots. Com diu Mónica Cavallé, passem de tindre amor a Ser amor. Aquesta nova comprensió de mi mateix i del món que m’envolta descansa directament en la mateixa existència, en el Jo sóc. Aquesta nova actitud em permet ser més jo mateix, fluir des del centre d’on sorgeixen totes les possibilitats i capacitats, estar més disponible per a veure, sentir i actuar. Des d’aquest buit silenciós arribe al fons de la realitat, a la qual deixe ser sense violentar-la. Estimar des d’ací és acceptar. Romaner en el “clar del bosc”, buit de si, i tanmateix ric en abundància, ple de possibilitats.
Què millor que acabar aquesta breu confessió d’amor que a través de les paraules, sempre poètiques, de María Zambrano:
«Ja visc fora de mi, deia Santa Teresa. Viure fora de si, per estar més enllà d’un mateix. Viure disposat al vol, preparat per a qualsevol partida, és el futur inimaginable, l’inabastable futur d’aquella promesa de vida que l’amor insinua en qui el sent. El futur que inspira, que consola del present fent desconfiar d’ell, d’on brolla la creació, allò no previst. El que atrau l’esdevenir de la història que corre a la seua recerca, allò que no coneixem i ens crida a conéixer. Eixe foc sense fi que anima el secret de tota vida, el que unifica, amb el vol de la seua transcendència, vida i mort, com a simples moments d’un amor que renaix sempre de si mateix. El més amagat de l’abisme de la divinitat. Allò inaccessible que descendeix a tota hora».
- Mónica Cavallé. L’art de Ser. Editorial Kairós.
- María Zambrano. Dos fragments sobre l’amor. Editorial: Club Internacional del Libro, 1998
